DEBAT

El meu posicionament inicial ha anat variant a mesura que anava avançant en l’estudi i l’anàlisi del   debat, on he pogut reflexionar sobre les meves pròpies idees. Al començament m’hauria declarat     tecnodeterminista pensant que el progrés científic comporta progrés tecnològic i aquest econòmic i en conseqüència millora social, mentre que després d’intentar defensar argumentant o                     contraargumentar en el bàndol sociodeterminista, m’he acostat més a una postura                            sociodeterminista, per acabar amb una idea més mixta d’ambdues donant la mateixa importància a cadascuna d’elles.

Ø      En relació al fil Tecnopart, com es viu la maternitat en actualitat on tot el que ens envolta està tecnificat. El part es viu com una malaltia a la que la ciència i la tecnologia hi posen a disposició avenços i coneixements amb tal intensitat que no s’utilitza només en cas   de necessitat sinó que s’utilitza en tots els casos. Així doncs, és necessari concebre el part com un procés natural, que es realitza des de fa milions d’anys, ja que el cos de la dona està preparat per viure i gaudir d’aquest procés d’una manera natural i no com un procés    mecanitzat controlat a través de la tecnologia.

Les mares han perdut protagonisme, han passat a ser subjectes passius del procés, com si haguéssim oblidat que estem dotats d’instints que ens permeten tenir experiències sensorials de gran intensitat. Tot això queda relegat a un segon pla donada la medicalització que ha   sofert aquest procés de la vida en els últims anys. La necessitat de simplificar i humanitzar  de manera progressiva la pràctica clínica del part hospitalari, de recuperar tècniques com el control del dolor, la relaxació, la respiració… que ajudarien a que més dones optessin per      realitzar parts naturals, així com millorar i adaptar millor els hospitals per a unes condicions idònies de l’espai i el personal sanitari.

En conclusió, el part s’ha de concebre de forma natural, amb el mínim possible de presència tecnològica, sempre tenint present la no existència de cap perill que ho dificulti.

Ø      En relació al fil competència digital i transversalitat de les TIC, els currículums d'educació primària i secundària obligatòria inclouen les vuit competències bàsiques que ha       d'assolir l'alumnat en finalitzar l'educació bàsica, una d’elles és Tractament de la         informació i competència digital. Allò important és que estigui al servei de l’educació per   propiciar el desenvolupament d’habilitats cognitives i valors, sempre i quan els alumnes        sapiguin valorar, criticar i seleccionar la informació. No concebre les TIC com a estratègies  de transformació de l’escola i de la manera d’ensenyar i aprendre com a motor de canvi       social sinó utilitzar internet i els ordinadors com a part integral de l’ensenyament de totes les matèries, utilitzant-los com un mitjà i no com un fi per arribar a l’educació. L’educació digital no és redueix a l’ús dels estris tecnològics, tal com diu Jordi Adell cal pensar en una              competència informacional, alfabetitzacions múltiples, ciutadania digital, competència           cognitiva genèrica; i el centrar l'aprenentatge en l'eina per se i no tant en els continguts          curriculars és, en opinió dels experts de la Comissió Europea, una fase passatgera que        alguns països ja han superat; països on ja no s'ensenya Internet i els ordinadors com a         assignatura separada, sinó que s'han convertit en "part integral de l'ensenyament de (gairebé) totes les matèries". D’aquí la necessitat de considerar-la una competència transversal.

       En conclusió, allò interessant és que la tecnologia estigui al servei de l'educació per propiciar el desenvolupament d'habilitats cognitives i valors sempre en un context  determinat, per poder assolir les possibilitats educatives que ens ofereixen.

Defensar aquesta postura és defensar una visió molt romàntica de la vida difícilment aplicable a la situació en que ens trobem en el món occidental. La tecnologia ha revolucionat i transformat les         nostres vides i com tot, té una part positiva i una altra que no ho és tant. La tecnologia facilita les      nostres tasques quotidianes, ens fa la vida més fácil; però ens obliga a viure sota el seu mandat i a  viure al seu ritme. Com més avança la tecnologia i amb ella les noves tecnologies, més necessitat   tenim de viure amb més rapidesa. Sovint el preu que hem de pagar per beneficiar-nos dels seus      avantatges és sentir-nos una mica esclaus del seu propi procés de creixement o d’evolució.

La decisió de quin paper hi juga la CTS, com a factors que entren en joc amb les noves tecnologies, depèn de nosaltres mateixos i el que ens diferència de les màquines són els sentiments i el sentit   comú, només a partir de les nostres decisions podem canviar l’ús que en fem. La meva postura      seria la del teixit sense costures, de com la tecnologia, la ciència i la societat es retroalimenten les  unes a les altres. No podem entendre una sense les altres i totes elles conformen un tipus de          societat i construeixen un tipus i nivell de necessitats que es tradueixen en un canvi en els                enfocaments escolars.